La cinquena foto “How dare you,' says the angel. He crashes down from the heights” P.J. Harvey, Pig Will Not, 2009 Un dels aspectes que va caracteritzar l'Exposició Universal de París del 1889 va ser el desenvolupament tècnic, exemplificat no només per l'edificació de la Torre Eiffel, sinó per la Galeria de Màquines on, probablement, es trobés un dels invents belgues que va transformar els índexs de mortalitat infantil: la incubadora. Desconec l'impacte d'aquesta novetat, probablement sepultada entre una infinitat de meravelles tècniques, però qui si va reparar-hi va ser Alice Guy, o almenys aquesta anècdota s'assenyala com el germen de La fada de les cols, 1896, considerada no només la primera pel·lícula dirigida per una dona, o almenys signada per una, i el primer film narratiu. Les fades estaran presents a l'arrencada ia la història del cinema, però seran bàsiques per entendre el desenvolupament de la imatge fotogràfica, tant estàtica com en moviment, però ens acompanyaran fins a Cottingley, Anglaterra, on a l'estiu del 1917 unes nenes Elsie Wright , amb setze anys, i Frances Griffith, amb deu, van prendre dues instantànies en què se les podia veure envoltades de fades. Almenys això van afirmar les protagonistes de les cinc fotografies que les mostraven retratades amb aquestes criatures, en totes menys a la cinquena i última de les imatges. La notícia va generar un important enrenou, amb nombrosos estudiosos insistint en la seva veracitat i amb Conan Doyle fent-se ressò del descobriment. Kodak es va negar a autenticar-les, al·legant que hi havia moltes maneres de falsificar-les. El 1981 aquestes dones van afirmar que així era, que havien falsificat les fotografies, totes, menys la cinquena. Mentre el donada explorava les possibilitats expressives del fotomuntatge, ideat mig segle abans, unes joves cosines el feien servir generant una ficció de versemblança i romanent en silenci avergonyides per haver aconseguit enganyar el creador de Sherlock Holmes. La primera imatge mostra Frances mirant a càmera, les següents ens ofereixen els perfils de les protagonistes, ja que es troben interactuant amb les fades, ens traslluïu-los que emfatitzen encara més la fantasia Camp que construeix aquestes imatges i que no deixa de ser un reflex de l'educació i l'univers d'una infantesa femenina. 1935, James Whale estrena la seqüela de Frankenstein, generant un nou personatge que no existia en la ficció de Mary Shelley, la fiancée de la criatura. El relat es reprèn on havia conclòs, a les ruïnes del molí, i s'inicia un pelegrinatge de la criatura a la recerca de persones que l'acceptin com és. Un dels aspectes més importants és la criminalització mitjançant la mirada, si a la novel·la de Shelly la criatura descobreix la seva naturalesa monstruosa en llegir El paradís perdut de Milton, a la pel·lícula és la mirada dels altres la que li recorda la seva no adequació al patró, situant-ho en el terreny del abjecte. Si a la primera pel·lícula l'excepció a aquesta dinàmica social la trobàvem a la nena, en aquesta segona part serà el cec el que accepti en ser. La núvia de Frankenstein, que titula la pel·lícula, és un anhel que s'infon al personatge, de la mateixa naturalesa que la criatura s'espanta en mirar-lo per primera vegada, cosa que provoca la seva fugida i la seva mort. El paper d'aquesta núvia, igual que la de Duchamp, és passiu, el seu objectiu a complaure el desig masculí, en aquest cas el d'afecte i companyia, però ella trenca el patró, rebutja el seu 'promès' malgrat compartir-la 'natura monstruosa'. És veure's reflectida en un altre allò que la porta a l'espant o l'afartament de ser modelada i manipulada per la mirada masculina per complir les seves expectatives i en negar-se trenca el patró. La veritat és que la versió femenina de la criatura torna a ser un patchwork d'elements que busquen adequar-la a un ideal. I dins de la construcció visual d'aquesta núvia no ens podem oblidar del pèl… “Gairebé tot el que s'ha escrit sobre la matèria convé que la vestimenta compleix tres propòsits principals: adorn, pudor i protecció. (…) La majoria dels investigadors han considerat sense vacil·lacions l'adornament com el motiu que va conduir a l'adopció del vestit. (…) Les dades antropològiques es basen en el fet que entre les races més primitives hi ha pobles que no es vesteixen, però no pobles que no s'adornen.” J.C FLÜGEL, Psicologia del vestit, 1935 Natacha Lesuer (Cannes, 1971) presenta la segona mostra individual a València, Les núvies de Frankenstein, després de la seva retrospectiva a la Vila Medicci, Roma. El títol del projecte ja ens endinsa en alguna de les seves obsessions: la noció de feminitat com un constructe, la suposada alteritat de l'ornament, els tòpics i maneres de representació posats en crisi pel pensament feminista… La mostra presenta la seva darrera sèrie, Les humeurs des fées, 2020-21, en diàleg amb obres anteriors, sent les més antigues de 1997. Organitzat al voltant de sèries, la seva producció desenvolupa una exploració al voltant de la identitat i el cos a la que la construcció de la imatge es primava abans la resta dels elements, gairebé tots aquests treballs són “Sense títol” davant aquesta darrera proposta. La visió del que és femení com una ficció, en aquest cas mitjançant la mitologia de les fades, en què la imatge es veu assaltada per l'abjecte en el sentit més freudià del terme: fluids, podridures, focs… Ja hem apuntat com les fades, i les claus estètiques que fonamentarien el camp, es trobaven com a leit motiv entre les iniciadores de la fotografia i el cinema. Però l'altra tradició ens enllaçaria amb artistes com Durero. Segons la filosofia mèdica grega, les persones estaríem construïdes en base a quatre fluids o humors: flegma, sang, bilis negra, i bilis groga. Aquests fluids afectaven tant la nostra salut física com la mental i els estats d'ànim -Les humeurs, en francès, mentre que en castellà el terme designo només un aspecte anímic. L'excés de bilis negra estava vinculat amb els caràcters malenconiós i artístics, propensos a problemes auditius, per això cobreixen la seva orella amb la mà. Les dones retratades per Natacha es troben atrapades en un univers malenconiós, en què els símptomes contaminen la perfecció de la imatge, evidenciant la malaltia subjacent, originada per les expectatives cap a les dones en la societat contemporània. Potser l'horror que va sentir la núvia de Frankenstein en enfrontar-se a la seva monstruositat sigui el reflex atrapat a les nostres pròpies mirades en contemplar que ens estem fent. Eduardo García Nieto Comissari i Educador Fotografies de Nacho López Ortiz