Tòquio, anys noranta del segle XX. Kaikai i Kiki, un parell de personatgets, avui cèlebres en tots els racons del món capitalitzat, naixien del cap convulsament colonitzat del també cèlebre Takashi Murakami. Kaikai és un nen "nyonyo" disfressat de conill blanc que insinua un tímid somriure i es dirigeix al públic amb mirada complaent. Kiki, més boig, va sempre vestit de rosa, té tres ulls i riu a mandíbula batent, mostrant els seus dos ullals. Aquests dos individus apareixen gairebé sempre junts, envoltats d'un jardí psicodèlic de margarides de colors que també es pixen de riure. Massa riallada per a un Japó post-postatòmic que encara es ressentia del complex d'inferioritat i del sentiment de frustració experimentats després de la derrota en la Segona Guerra Mundial! Però just el que pretenia Murakami era projectar una imatge original, moderna i somrient, de factura plana i infantiloide, però amb alt contingut simbòlic/ètic, d'un país que havia estat víctima però també botxí. Això sí, l'artista nipó ho feia, estèticament parlant, calçant-se les sabates del "repulsiu" Walt Disney: el seu conqueridor americà. Amb els anys, Kaikai, Kiki i les margarides felices posen nom i imatge a un imperi empresarial (Kaikai Kiki Co., Ltd) que fabrica i comercialitza productes artístics en sèrie i està disposat a colonitzar a tot el planeta fent del seu cuqui-mercaderia imago mundi. El kawaii (entès com aquesta resposta, tan aparentment toves, d'orient a l'estètica imposada per occident) havia suposat, en principi, una espècie de bastió de resistència. Avui, s'ha convertit en producte-fetitxe del negoci més cool, deixant a la icona/objecte completament buit. Completament buit? Fos com fos, l'estratègia ja havia funcionat dècades abans als Estats Units i a Europa. Estratègia d'expansió cultural o pur i dur show business? Dubtes a part, l'actitud més encertada per a mantenir activa la reflexió és el hackeig descarat. Heus aquí el nostre tema. Ara bé, hackejar no significa manipular per a massacrar, sinó utilitzar i nodrir-se de realitats donades per a provocar tensions noves que generin altres línies de pensament. Potser també, revelar tota la retranca crítica, latent en aquestes obres, que les lògiques del mercat semblen voler ocultar. House of Chappaz BASEMENT, convoca a Aggtelek Duo (Gema Perales, Barcelona, 1982 i Xandro Vallés, Barcelona, 1978) per a disparar a boca de canó. Aquesta parella de creadors, amb els seus personatges grotescos i tendres, entre l'underground occidental i la infantilització de l'últim art asiàtic, caricaturitzen les forces de producció dels imaginaris actuals, tant occidentals com orientals, per a apuntar sense titubeig a la subjectivació política de l'espectador. La paròdia, l'humor, la sorna conceptual i les parenceries de llibertat creativa funcionen com a agullons per a estimular la sensibilitat social, imaginar models ètics diferents i posar en dubte les certeses que se sostenen des de l'ordre instituït. El bestiari que es desplega en aquesta exposició és producte directe del "pupurri" cultural que hem consumit des de fa més temps del que podem recordar. Els Aggtelek empatitzen, se senten part de l'engranatge que produeix aquest suposat refredament estètic i s'aprofiten d'això per a hackejar-lo i recarregar-ho de pulsió subversiva. Per a aconseguir-ho, manegen l'armament de combat propi de l'art de factura ràpida i missatge immediat. Recorren a lemes, eslògans i altres frases pamfletàries inflades d'un positivisme de tendència hedonista (Save Your Head, Make Love, Follow Your Sun, All We Need Is Love, Be Happy...) inspirats en grans gurus de la retòrica New age i de la revolució psicològica. Els dibuixos, de "línia xunga", (de traç imprecís i amb aire amateur), que representen motius icònics de la cultura popular de toc infantil, (flors universals d'execució gairebé mecànica sobre les quals estampen rialletes amb tuf de Murakami, teddy bears bergants i "bonachones", gatets roses, gossets, conillets...), també van carregats fins a les dents de metralla dissident: Don´t Trust Humans, Fuck The Rules, Fuck The System o el contundent Don´t Obey que porta en la seva samarreta Pinky, la nena-gateta rosa que es materialitza per a l'ocasió en art toy. Tots aquests elements, malgrat la coïssor que causen als paladins de la tècnica i als garants del «bé-fer» per definició, també requereixen operacions creatives i processos reflexius amb voluntat altament expressiva i crítica. És a dir, tenen la capacitat de remoure la naturalesa de les sensibilitats, de qüestionar l'esperit dels temps i de provocar pertorbació ontològica a primer cop de vista. O no? Juan Llano Crític i comissari independent