Eli Cortiñas

Eli Cortiñas, 1979, Las Palmas de Gran Canaria

Treball apropiant-me de material audiovisual ja existent reconstruint amb ell identitats i narratives concorde a nous escenaris , alterant el seu ADN mitjançant tècniques de la fabulació crítica (Saidiya Hartman) i l'especulació col·lectiva Bouchra Khalili) i invocant l'esperit de la memòria col·lectiva mentre es resignifiquen les imatges. Per als meus vídeo-assajos i instal·lacions em valc de material que prové tant del cinema, com de noticiaris, canals de YouTube, sèries de televisió, premsa, xarxes socials, anuncis, animació, i alhora també de material audiovisual adquirit en plataformes que es dediquen a la producció d'imatges genèriques amb finalitats comercials. Tot aquest material es converteix en un a amalgama que juntament amb les meves pròpies gravacions i sense establir ni diferències en el seu ús, ni un ordre de valors entre el material “original” i l'apropiat , mostren obertament les fonts de provinença de l propi material . Un gest molt conscient que conforma el gir més fonamental dins del meu procés artístic , ja que amb ell es revelen els diferents dispositius, modalitats de consum i recepció, qualitat i valor de producció, i les categories visuals des de les quals operen les diferents narratives de masses. M'interessa molt la dialèctica entre l'autenticitat i la representació dins dels sovint infructuosos i violents discursos d'identitat i el desmantellament de les asimetries de poder i de l a enganyosa construcció de la subalternidad i els processos d'alteritat dins de la producció audiovisual occidental. Els dispositius electrònics proveïts de lents per a produir imatges i les xarxes socials van portar amb si un canvi de paradigma tremendament significatiu quant a la creació distribució i consum de les imatges, un shift techno cultural social sobre el qual reflexiono en el meu treball. Qüestionant la nova creació i circulació d'imatges que opera sota l'aparença d'una democratització de les narrativa s a pesar que el poder dels corrents i estètiques dominants especialment en l'esfera digital, continuï estant en mans d'un as poques entitats extremadament àgils co-optant i capitalitzant qualsevol moviment de contestació i resistència per a fins comercials i/o ideològics. Es torna cada més difícil trobar espais que escapin a la normativitat, als sistemes de control i monitoratge d'afectes i al capitalisme de vigilància. Édouard Glissant deia "Si volem entendre millor el món, hem de tremolar amb ell” Però, són aquests mons que aparentment construïm com a artistes els mons amb els quals tremolarem Amb què tremolen les gated communities O lxs internxs de les presons? O els camps de concentració on es tanca a les persones que migren? Qui tremola amb els rius, els oceans, els boscos, les plantes, els ocells i totes les altres espècies? Qui tremola en les mines que extreuen coltan per als nostres mòbils? És potser tremolar fer món?