Articulacions del Desig, Vol. 2

C. DELPHINIUM DAYS

“...como se hace siempre. ¿Siempre.... Creo que sí... ¿O fuimos nosotros los primeros a quienes ocurría aquello?”

Agustín GÓMEZ ARCOS, El cordero carnívoro, 1975

Sabem que el llenguatge configura el pensament i, per tant, la manera com percebem “allò real”. Potser per això ens hem preocupat d’ocultar-ne els sentits, de construir codis que ens permetin crear altres realitats, o preservar territoris que, altrament, serien devastats.

Un dels mètodes que es va fer servir durant l’època victoriana per encriptar la comunicació fou la floriografia. Les flors permetien enviar missatges aparentment xifrats, que tots els parlants d’aquell llenguatge podien desxifrar. Totes les comunitats esmentades anteriorment s’han vist obligades a “parlar amb la llengua de l’enemic”, mentre construïen codis que els permetien existir en una realitat paral·lela dins un entorn d’agressió. Paraules que possibilitaven la generació de comunitats.

“The term anti-language refers to forms of language that are used by people who are somehow apart from mainstream society, either residing on the edges of it, perhaps frowned on in some way, or hidden away or even criminalized, with attempts from the mainstream to expel or contain them.”

Paul BAKER, FABULOSA! The Story of Polari, Britain’s Secret Gay Language, 2019

Potser aquest vincle amb el llenguatge de les flors va dur Vita Sackville-West a crear un jardí amb flors blanques. Tot un text que només les seves iniciades podien llegir, però que serví a Derek Jarman per articular el seu capítol sobre el blanc a Croma (1993). En aquest, com a la resta de la seva producció artística, les referències recorren la cultura popular i la tradició clàssica, construint una mitologia que no deixava de traçar una genealogia, obrint així la possibilitat d’històries al marge de la historiografia. El mapa com un acte d’amor.

“Te escribo solo para expresarte mi amor.”

Virginia WOOLF, Carta a Vita, 1928

L’afecte desenvolupa el seu propi llenguatge, termes i expressions que intenten verbalitzar l’indicible d’un sentiment. Sovint elaborem aquest idioma a partir del que hem après, replicant l’amor com un exercici, vist i repetit, en persones i vides que no tenen res a veure amb les que hem de viure. L’absència d’afectivitats i relats dissidents ens porta primer a replicar els heteronormatius però, com un actor que no ha interioritzat el seu text, en aquesta actuació sempre hi ha una esquerda... entreveiem el resplendor d’alguna cosa que sembla que ens interpel·la en un personatge o una imatge, intuïm que hi ha alguna cosa més, però com conèixer el missatge que ens envia, com desxifrar-lo per parlar i inscriure’ns a la història?

“Six or eight thousand years ago They laid down the law”

B-52s, Mesopotamia, 1982

“Political correctness has unfortunately relegated ’gay history‘ to the recent and contemporary account of the gay emancipation movement. But to place this movement in its proper historical perspective we must revert to some of the principles of ’queer history’”

Rictor NORTON, Myth of the Modern Homosexual. Queer History and the Search for Cultural Unity, 1997

Historiografiar, fugint dels mecanismes de poder i control imposats pel propi relat de la història, ja és un repte per si mateix, però com fer aparèixer la diversitat i el dissens que hauria de presentar una historiografia no normativa? En els darrers anys aquest tipus de discursos s’han incorporat a l’acadèmia, partint d’una crítica als seus propis fundadors —Michel Foucault i David Halperin—, en identificar la persona amb el seu comportament sexual, la qual cosa ha estat considerada “brutalment reduccionista” per teòrics com Leo Bersani. En la seva col·lecció d’assajos Is the rectum a grave? (2010), assenyala la misogínia i homofòbia de molts d’aquests plantejaments, advertint que la radicalitat és major en les formes de relació que en els actes en si.