Una ascensió en espiral. Mirar enrere des de la fi

Un doll de lava emergeix de la superfície, cremant allò que troba al seu pas, creant nova terra, noves illes, un territori expansiu. El mantell fos retrocedeix cap a l’interior de la terra quan topa amb resistència, cercant una sortida més suau des de sota. Deixa enrere cavitats esculpides de foc en la roca, però no desapareix, obre esquerdes en altres llocs, creant una xarxa tel·lúrica de buits impossibles de rastrejar.

L’autonomia de l’art no va ser més que una pretensió del modernisme, i avui entenem l’art no com quelcom intemporal, sinó com a part d’un flux contextual en moviment. Una escultura sempre reacciona al seu entorn, a la constel·lació d’elements que l’envolten a les exposicions i a les persones que es mouen al seu voltant. I tanmateix, sempre conserva una traça del seu arxiu espacial i físic, creant forats de cuc entre contextos, públics i idees.

Una ascensió en espiral. Mirar enrere des de la fi de Raisa Maudit, comissariada per Martí Manen, va tenir lloc de juny a octubre del 2024 al Centre de la Virreina de Barcelona. Allà, una configuració conceptual d’escultura, imatge i vídeo obria un lapse trans-temporal cap a les comunitats subterrànies del segle XII de dissidents religiosos i sexuals anomenades beguines. Aquesta comunitat protofeminista subterrània refusava el matrimoni i fomentava l’alfabetització mitjançant la creació i reproducció de textos fora dels límits de la societat medieval moralista. La seva història no acaba a la Virreina, sinó que s’expandeix en espiral cap al món creant més capes i gestos de significat, filtrant-se dins el nostre món en ràpida transformació. L’obra de Maudit es proposa crear un nou codi per a la possibilitat d’escletxes en el dogma hegemònic, fuites dins els nostres entorns higiènicament continguts definits per la vigilància digital i les reculades democràtiques. Les obres penetren la rigidesa de les institucions a través del seu ethos de fluïdesa subversiva, catalitzant esvorancs expansius en el complex teixit del sistema de l’art. Des de la Virreina, els símbols de les beguines s’escampen per Barcelona fins a l’espai de House of Chappaz, que els projecta encara més lluny a través d’un forat de cuc cap a Paris Internationale —zones connectades pels fils tangibles de les relacions personals internacionals i els seus espais subterranis. Dues escultures de beguines s’impliquen mútuament, una esdevé multitud, i s’obre un portal entre els dos llindars dreçats del coneixement prohibit. Aquests portals deixen al descobert les connexions socials que sempre pengen, invisiblement tibants, al voltant de les relacions intel·lectuals, econòmiques, culturals i institucionals. La corporeïtat està íntimament lligada a la geologia i a l’origen de l’obra mateixa. Maudit és capaç de transportar-se a través del temps i l’espai gràcies a l’existència de profunds túnels subterranis que s’endinsen a les entranyes de la terra. Les obres remeten amb força a la filosofia geològica del terreny volcànic, mentre escultures cinètiques mecanitzades giren sobre munts de pedra tosca, mentre sacerdots aboquen aigua beneïda sobre els embuts inflamats dels rius de lava, i la petrificació de mans allargades que semblen congelades a l’instant, com els ciutadans sepultats de Pompeia. Els forats de cuc condueixen inevitablement a l’illa de La Palma i a la mentalitat dels habitants volcànics que viuen en un paisatge respirant, en constant estat de creació i destrucció, d’un arxiu geològic estratificat de pedra codificada i sobreescrita.

És aquest instint de jouissance tropical simultani a la necessitat de supervivència cavernosa i fosca el que evoca l’ethos de la dissidència subterrània. Una ruptura política que sempre s’escolta però mai no es veu, que es mou pels caus subterranis i grata la superfície a Flandes, a Barcelona, a París, però desapareix abans de ser atrapada. Les beguines van deixar la seva empremta de resistència arreu d’Europa, des d’Alemanya fins a comunitats a Catalunya —i tanmateix romanen desconegudes— retraient-se de la societat, cap a la terra, amb prou temps per cobrir les seves petjades vigilades.

– Àngels Miralda, crítica i comissària