2004, es publica la traducció a l'anglès de Réflexions sur la question gay de Didier Eribon (1999), el primer que crida l'atenció d'aquesta edició és el canvi en el títol del llibre, prescindint de l'homenatge a Sartre del títol original i prioritzant el contingut del primer capítol. El seu nou nom: Insult and the Making of the Gay Self.

Com assenyala Eribon l'insult pot aparèixer fins i tot abans que la pròpia identitat, aquest atac pot precedir el descobriment de les afectivitats i els desitjos de l'individu. El fet de ser descobert per altres abans que per un mateix i que aquest descobriment es trobi assimilat amb la violència i el que és negatiu, el primer que generarà en l'individu és un rebuig a la seva pròpia identitat. Si el meu jo és un element que serveix per fer-me mal prefereixo prescindir d'aquest jo i assimilar la meva personalitat al mitjà.

Moltes afectivitats no normatives es construeixen a partir d'aquesta negació, intentant negociar amb l'entorn mentre es renuncia a parts d'un mateix; potser la construcció d'aquesta persona sigui "exitosa" permetent viure en la negació i el conflicte, altres vegades la perfomativitat d'aquest cos que s'intenta modelar mitjançant la violència –verbal i/o física– no permetrà la mascarada; també és possible que no la desitji.

El capítol d'Eribon que succeeix a "El Shock del insulto" passa a descriure el viatge a la ciutat i l'inici de la construcció d'una comunitat. És en aquest intermedi en el qual sorgiria aquesta pèrdua, aquest espai de desarrelament on determinats individus habiten, sigui de forma temporal o permanent.

Al 2011, Michel Marc Bouchard estrena Tom à la Ferme, peça teatral en què la mort d'una persona genera un bucle infinit. Com si cada personatge fos un mirall en front de l'altre: el nuvi ho desconeix tot sobre la família de la seva parella, la mare, com un reflex invertit, no sap res de la vida del seu fill, la ficció d'una núvia perpetua la xarxa de mentides, però l'aparició d'estar fingint només conèixer un altre idioma torna a multiplicar els codis i secrets. I en el centre de tota aquesta xarxa de violències hi ha el germà, que alhora és un ressò del mort, encarregat de replicar la violència i de sotmetre-s'hi. Una vegada i una altra...

És aquest cercle viciós el que trobem també reflectit en el treball que s'exposa. Com en el pop, els àmbits rurals, els barris, totes les realitats que intentem aïllar, es troben en un territori entre la idealització i la demonització. Les comunitats rurals han de concretar-se entre un refugi de la tradició i allò autèntic, l'arrel,

i el contenidor d'allò groller i poc cultivat. Aquest mirar-se en miralls oposats, el vertigen de configurar una identitat des dels extrems, és el que genera una violència que ataca tot allò que trenqui aquest precari equilibri entre oposats. La ruptura de la norma, com comenta el germà de Tom à la Ferme, es multiplica per vint en aquests entorns tancats i ha de ser reconduïda o expulsada.

En situar Congost aquest bucle en una idealitzada representació del que és rural, com el territori fantàstic que habitaven altres dels seus treballs anteriors, reafirma el caràcter del pop i el popular, deixant en evidència les violències contra el signe i contra la persona.

L'arpa Jimmy Somerville no només és una imatge, és el mateix subjecte, un altre cos atrapat en una veu, en un reguitzell de paraules que són violència i que atrapen a la seva xarxa també el seu emissor. El simple desplaçament d'un pronom, el desajust en la reproducció social que imposa aquesta atmosfera és el que torna a iniciar el patiment. Sísif atrapat per les sirenes, capturades en una xarxa llançada pel mateix Sísif i entreteixint la música i la cançó; i, igual que els mites, adoptant la seva forma més rudimentària, com la imatge de Somerville interpretant Scream el 1983 a Framed Youth: The Revenge of the Teenage Perverts; construïda des de l'activisme aquesta pel·lícula inclou la primera cançó publicada per l'autor, tan sols una caixa de ritmes i un poema, gairebé un exorcisme, en què la paraula és la que torna a definir, en què els noms han estat reescrits sense haver oblidat els anteriors, en què es profereix un crit.