El vocatiu s'utilitza per invocar, cridar o anomenar una persona o cosa personificada quan ens hi dirigim. Conesa proposa una instal·lació de vídeo, composta per tres projeccions i una partitura, en què podem veure un músic, interpretant els pentagrames d'aquesta composició musical. A les tres pantalles observem el mateix protagonista però cadascuna de les escenes està gravada en diferents moments, en diferents setmanes. D'aquesta manera, el músic entona exactament la mateixa partitura a cadascuna de les pantalles, però l'interval de temps que hi ha, fa que la interpretació objectiva passi a convertir-se en una escena de decisions personal i intransferible. A aquest fet, Fito hi suma un element més. En aquesta partitura, el pes de la interpretació recau totalment en els textos d'expressió que l'artista proposa al músic, textos que van més enllà del TEMPS, DINÀMICA, ACCENTUACIÓ I CARÀCTER, afegint una capa dobjectivitat inusual. El músic ha de prendre decisions i interpretar aquestes anotacions. Tot i que s'enfrontarà aaquesta partitura 2 vegades més, l'interval de temps entre una interpretació i una altra, actuarà com a element dissuasori a l'hora d'interpretar el text d'expressió.