If You´re reading this... Discontinuïtats durant una crisi de representació. Vivim en una societat en què se'ns ha ensenyat que el perill sempre habita fora de nosaltres, l'infern s'ubica a l'alteritat i el veritable significat de canibal, com assenyalava Alberto Cardín a Dialèctica i canibalisme, és, en realitat, veí. Els canvis culturals han propiciat més o menys distància de l'altra. Per exemple, durant dècades vivim la il·lusió que el perill vindria de l'espai exterior, una cosa aliena i llunyana que simultàniament ens espantava i anhelàvem. D'aquesta manera, durant el període conegut a occident com a Guerra Freda, convivia aquesta il·lusió de l'invasió i contacte extraterrestre amb una altra amenaça molt més propera i aparentment innòcua, el llenguatge adoptant la figura d'un virus. Encara que potser la seva convivència no fos excloent. "The basic nova technique is very simple: Always create les many insoluble conflicts a les possibles i always aggravate existing conflicts—This is done per dumping en la seva plana life formes per incompatible condicions existents—There is of course nothingw " given life form since wrong only has reference to conflicts with other life forms—“ William S. BURROUGHS, The Ticket That Exploded, 1962 "I think he's in some kind of pain I think it's a pain cry." And I said: “Pain cry? Then language is a virus.” Laurie ANDERSON, Language is a Virus (From Other Space), 1986 Les paraules són perilloses, configuren la nostra manera de veure'ns i entendre el que ens envolta, però els noms, aquests són letals i estan inscrits als nostres cossos. El nom del déu Ra, donat pel seu pare i la seva mare, estava ocult al seu cos des del seu naixement, en revelar-ho a Isis aquesta es torna totpoderosa. Deixar els nostres noms a mercè d'altres persones ens converteix en vulnerables, deixar que les seves paraules s'infiltrin en nosaltres ens reconfigura, apropant-nos a la idea que els altres tenen de nosaltres. Aquestes són algunes de les revelacions que es van tornar a fer evidents arran de l'aparició del VIH. Si utilitzo un terme tan vinculat al sagrat com ho faig revelació des de la certesa que el tabú és el que legitima l'agressió. En assimilar-ho i renegociar amb ell, incorporant nous vocables per tal de fer-nos intel·ligibles, el que provoquem és una nova percepció de la nostra realitat que intentem domesticar. Julia Kristeva, que recull el mite del nom de Ra a Le Langage, cet inconnu (1969), també apunta que a “certes tribus de l'oest de Victòria, els tabús exigeixen que l'home i la dona es parlin mútuament en la seva llengua a la quan comprenen la de l'altre i només es podran casar amb una persona de diferent idioma.” Aproximar-se, potser aprendre a estimar, des del desconeixement dels codis i la voluntat d'aprendre'ls. Pot ser que per aquesta necessitat de traducció firmés originalment aquesta obra com Julia JOYAUX. Un altre cerimonial, com el que proposa Juan Hidalgo en una tardor milanès de 1974: “PER ACOSTUMAR DOS COSSOS A ESTIMAR-SE (…) drets, un cos davant de l'altre. a l'habitació (a prop) un gran llit i penombra.” La proximitat i anticipació prèvia al contacte. “Compreneu-me il me faut à tout prix Rejoindre mon amour dans la galaxie Contact” Serge GAINSBOURG, Contact, 1968 La trobada de dues realitats, la col·lisió de cossos, cultures i identitats, ¿en quin moment deixa de ser un acte d'amor i passa a convertir-se en una alarma? Els petons, la pressió d'una pell contra una altra, descobrir mitjançant altres sentits, coneixements hàptics, olfactius o fins i tot gustatius -Douglas Crimp es lamentava de les generacions que desconeixien el sabor del semen-. Potser l'aprensió s'ha desplaçat, la nostra vivència de “l'epidèmia de la SIDA” ha canviat, encara que s'ha ressonat de nou en sorgir “la pandèmia de la COVID”. És curiós com assumim la jerarquies i el gènere, qui va decidir diferenciar el gènere de dues malalties, de quina manera es va determinar l'abast dels dos virus, segons la denominació que se'ns ha transmès el VIH estava “restringit a un país” segons la definició que la RAE ens porta d?epidèmia. Pot ser que les fronteres d'aquesta nació no siguin geogràfiques o que el VIH fos un virus que, segons l'etimologia de pandèmia, no afectés tot el poble. També és possible que la culpa torni a recaure en la Història, en els plecs i les exclusions. “Sóc what's your story, kid?” Matthew LOPEZ, The Inheritance, 2018 BASEMENT (Barcelona) “Over here! Can't you see where memories are kept bright?“ Kate BUSH, The Ninth Wave, 1985 El 18 de maig de 1981 un diari gai, The New York Native, publica la primera història sobre el que l'any següent seria anomenat VIH/ SIDA. Hem sentit aquest relat, que obvia l'aparició dels primers casos en humans al continent africà més de dues dècades abans, tot i així persistim a afirmar, a occident, una convivència de quaranta anys amb aquesta crisi sanitària que ha transformat les polítiques socials i afectives, assenyalant uns grups de població com a culpables mentre s'invisibilitzava altres col·lectius. Hem vist i viscut canvis i evolucions en les maneres d'abordar la qüestió i, aparentment, tenim distància per reescriure la Història. Hi ha maneres de gestionar aquesta herència traumàtica, d'oblidar els nostres aprenentatges i assumpcions sobre el VIH? Com podem abordar aquestes polítiques i poètiques des de l'àmbit artístic? “Carrying és a la meva memòria com els passos que jo no vaig donar, com aquestes línies que no se sap on van anar però que segueixen succeint-se una darrere l'altra en un imprevisible esdevenir.” Pepe ESPALIU, Una acció a la SIDA, 1993 “Is m'és hope, as it was William's, that identification of some of the terms might contribute “not resolution but perhaps, at times, just that extra edge of consciousness. Ina a històri social en el qual many crucial meanings have been shaped by a dominant class, ia particular professions operating to a large extent within its terms, el sense of edge is accurate. This is not a neutra review of the meanings.” Jan Zita GROVER, AIDS: Keywords, 1987 Les cites anteriors estan extretes de dues de les primeres publicacions artístiques dedicades a la crisi del VIH: el número 6 de la revista ATLANTICA, publicada pel CAAM el 1994, que tenia com a portada una imatge de Carrying, l'acció realitzada per Pepe Espalíu a Madrid dos anys abans i com a contraportada una acció fotogràfica de Juan Hidalgo, Rosa, mirall i condó, del 1980. En l'àmbit anglosaxó va ser la revista October, editada per MIT Press el 1987, aquest número 43 es deia AIDS: Cultural Analysis / Cultural Activisme. És interessant la necessitat de la creació d'un glossari situat en què incloure nous termes, com PWA, redefinir-ne d'altres -família, condemna, població general,...- encara que sorprèn l'absència de paraules que, lamentablement s'incorporarien al discurs, com a serofobia. Aquest intent de crear i ajustar el llenguatge es va estendre als discursos plàstics i visuals, encara que la pròpia comunitat artística va ser conscient de la seva ineficàcia: “WITH 42,000 DEAD ART IS NOT ENOUGH TAKE COLECTIVE DIRECT ACTION TO END THE AIDS CRISIS” Gran Fury, Art Is Not Enough, 1988 Mentrestant, altres col·lectius, com ara ACT UP o Group Material, buscarien aplicar sistemes de participació en reflexions, accions i exhibicions sobre l'impacte de la SIDA. Fins i tot el MOMA es va sumar a tres-centes institucions i espais autosugestionats més per celebrar A Day Without Art el 30 de novembre de 1989, el qual un membre de Visual AIDS, Philip Yenawine, fos el director del departament educatiu d'aquesta institució facilito aquesta invasió d'un museu que el mateix Yenawine definia com a “apolític i desinteressat”. I aquestes accions van seguir… fins i tot es va exhibir “A Space without Art” el 1991, en què van participar els sis departaments curatorials. Davant d'aquest espai, neutre i buit en la seva commemoració, un altre museu novaiorquès exposava el projecte AIDS Timeline de Group Material, en què obres, dates i dades convivien generant espais historiogràfics on crear una educació visual i política. Aquesta tensió entre la impossibilitat de representar i la cerca d'altres maneres de mimesi es mantenia gràcies a voluntats i compromisos d'acció. En els que s'hi involucrarien agents culturals d'àmbits tan diversos com el Pop. “Like a virus needs a body As soft tissue feeds on blood Some day I'll find you, the urge is here” BJÖRK / SJON, Virus, 2011 “There are times when I feel you smile upon me, baby I'll never forget” JANET JACKSON, Together Again, 1997 La col·lectivització de les accions i els modes de participació va canviar, com els nostres cossos, o almenys la manera de percebre'ls. Així que era lògica la cerca d'una transformació al cos social. Els afectes i relacions, així com la necessitat de conformar comunitats i generar relats múltiples i polièdrics que incorporessin les diferents veus afectades i travessades per aquesta revolució. Els modes d'acció i els relats, com ja havia anticipat Foucault, es van veure travessats pels nostres mecanismes d'autocontrol i vam permetre la invisibilització de la subordinació de discursos i la fragmentació. Mentre el nostre dia sense art va ser assimilat per un dia sense presència o, si més no, una presència desdramatitzada. D'aquesta manera el mural Tots junts podem aturar la sida, que Keith Haring va realitzar el 1989 a Barcelona, aquest desapareixia davant de necessitats socials més lícites com les que la ciutat va exhibir el 1992. Así que en ese discurrir de genealogías e historias, pandemias y duelo, alarmas sociales y señalamiento, afectividad y contagio, alianzas e invisibilización nos desplazamos, casi guiados por el peso de esa herencia y la desaparición de muchas de nuestras vivencias como colectivo vulnerable, que para el resto de la ciudadanía significa vecino hasta que ellos mismos empiezan a sentir el peligro. Eduardo García Nieto / Co-Comisario ARTISTAS Antoine et Manuel (Antoine Audiau (born 1964 in Paris, France) y Manuel Warosz (born 1965 in Clermont-Ferrand, France) Fito Conesa (Cartagena, 1980) Lucia Egaña Rojas (Münster, Chile, 1979) Group Material (New York, USA, 1979-1996) Juan Hidalgo (Las Palmas de Gran Canaria (1927-2018) Diego del Pozo (Valladolid, 1974) Kay Rosen (Corpus Christi, Texas, 1943) Michael Roy (La Rochelle, Francia, 1973) David Wojnarowicz (New Jersey, USA, 1954 - New York, USA, 1992) AGRAÏMENTS Artistas, Galería Adora Calvo, P.P.O.W. Gallery y a las personas que han permitido que esto sea posible. Fotografies de Roberto Ruiz