J'AI LA HAINE “Tot contacte nou i inesperat amb la realitat tindrà sempre d'entrada efectes catastròfics.” Ludwig BINSWANGER, La curació infinita, 1921 “1. Hatred is the most extremi emotion (if it is an emotion). 2. Expression of hatred is habiti likely to provoke extremi social disapproval than expression of other emotions. 3. Displays of hatred exhibit habiti irrationality than displays of other emotions.” Samuel CAMERON, The Economics of Hate, 2009 “I like to read a murder mystery I like to know the killer isn’t em” Erasure, Love to Hate you, 1991 Realitzar una aproximació a l'odi implica dotar d'un cos -teòric, però també físic- a una de les emocions, aparentment, més injuriades. La pròpia etimologia romana del terme ens remet a aquesta conducta detestable, aquest odium que incorporem al castellà per via culta. L'abús de la cursiva no és casual, implica un assenyalament, continu i programat. Possiblement el meu necessiteu d'identificar l'odi amb un cos estigui construïda des d'una voluntat de visualitzar l'animadversió o perquè aquest sempre tindrà un contorn, una silueta, un marc en el qual intentar esbossar, malgrat l'elusiu, una definició. La pròpia història de la filosofia assenyala a l'odi com un desig d'anihilació en Aristòtil, la consciència del mal en Descartes, un dolor degut a una causa externa en Spinoza o un sentiment irreductible i indefinible en Hume. Per descomptat, al costat de la seva pròpia visió personal existeix un reflex del moment històric però, sobretot, una exemplificació de com s'instrumentalitzava aquest sentiment a cada moment. “Moltes vegades, en cercles feministes, he escoltat dones blanques parlar de l'hostilitat d'una dona negra en particular cap a les dones blanques, com si aquests sentiments no estiguessin arrelats en les relacions històriques i en les interaccions contemporànies. En lloc d'explorar els motius que existeixi aquesta hostilitat o d'atorgar-li una legitimitat en tant que constitueix una resposta apropiada a la dominació o a l'explotació, consideren que aquesta dona té un comportament difícil, problemàtic, irracional i «boig».” bell HOOKS, Ensenyar a transgredir. L'educació com a pràctica de la llibertat, 1994 És evident que l'odi és una de les matèries de la nostra educació sentimental, el seu complex entramat de por, repulsió i superioritat s'ha emprat des de sempre com un exercici de cohesió de grup. La presència d'un enemic ni tan sols és necessària, l'important és buscar com eludir la nostra responsabilitat, desplaçar-la i focalitzar-la en un punt cec regit pel barem de diferència que s'hagi plantejat. Una cosa tan innocent com distribuir la mateixa peça en dos colors haurà definit ja a dos equips i sembrarà una rivalitat ancestral en el moment en què aquesta peça sigui de la seva propietat. Són nombrosos els estudis, com el ja citat de Cameron, Chavs d'Owen Jones o Roots of Hate de Brustein (2003), que descodifiquen les maneres d'aprofitament d'aquesta emoció, en un cas des d'un punt de vista econòmic, en el segon incloent al costat del capital a la religió, la raça i la política com a suports que legitimarien l'anti-semitisme. Així que veiem diferents advocacions de l'odi, tantes que gairebé podríem confondre-les amb els seus fonaments i efectes. Tan arbitraris són els patrons que ho regeixen? Gairebé tant com els que hem considerat que han de definir l'amor o el desig, ja que tots ells necessiten d'un objecte. No podem establir aquestes relacions sense definir destinataris, encara que aquests siguem nosaltres mateixos, almenys en l'estructura mental que propicia el castellà o l'engonals, en francès es pot tenir odi sense un objectiu. “Is there sota much hate for the ones we love” Kate BUSH, Running Up that Hill (A Deal With God), 1985 “No, Per què hauria d'odiar-ho? Com odia un a un país, o l'estima? (…) jo no soc capaç. (…) quin sentit té tancar tot en una frontera, donar-li un nom i deixar d'estimar-lo on el nom canvia? Què és l'amor al propi país? L'odi al que no és propi país? Gens bo. Sol amor propi?” Ursula K. LE GUIN, La mà esquerra de la foscor, 1973 Els aspectes relacionats amb l'odi ens permeten convertir-nos en subjectes passius, no tenim res a veure amb el que avorrim o perquè, o amb els motius pels quals som objecte de malvolença per part d'uns altres. Pensar que l'odi és una emoció educada també sembla servir com a atenuant. Podríem afirmar que és una cosa aliena a tots nosaltres, mentre que les emocions que identifiquem com a positives emanen, estan tan carregades de bondat que la compartim inadvertidament. Ens reconforta saber que no vam ser els assassins quan el nostre crim s'està cometent constantment. Pot ser que ens envolti, com un efluvi o un exsudat, o pot ser que estiguem atrapats en la seva estructura. S'ha esmentat ja que els seus patrons són arbitraris, però no per això podem pensar que són innocents. El mer esment d'un acabo com a crim d'odi lamentablement ens proporcionés un llistat d'allò que ha estat acceptable avorrir: el femení, estranger, racionalitzat, desviat, boig, ancià, pobre, malalt… “Serà com en el teatre. Només que veurem l'acció i els personatges des de la platea, però també de telons endins. Així coneixerem els fossats, les graelles, les corrioles, els telons i teloncillos, les bambolines, els maquinistes que mouen tot això, l'apuntador que des de la seva petxina bufa el recitat” Arturo JAURETCHE, Els profetes de l'odi i la Yapa (La colonització pedagògica), 1967 “The Cabaret Voltaire was for art because "there were artists and bourgeois. You had to love one and hate the other." John ELDERFIELD, Hugo BALL, Flight Out of Time, 1996 El propi àmbit artístic ha instrumentalitzat l'odi, des de l'aparició de les denominades com a avantguardes històriques ha estat el motor d'innovació o d'oposició i transgressió del passat de moda. Continua sent molt útil avui dia. Per això és encara més productiu plantejar una anàlisi interdisciplinària que parteixi i torni al propi terreny de l'art. Diego del Pou Barriuso (Valladolid, 1974) va plantejar una recerca interdisciplinària que es presenta en aquesta mostra. Tant la pel·lícula com els dibuixos i les escultures ens aproximen a l'odi en un moviment pendular que ens permet desconstruir les seves estructures al mateix temps que el defineix com un ens viscós i circumdant capaç d'autoamplificar-se. Partint d'una documentació exhaustiva, que inclou la personalització de diversos crims d'odi, el treball ens permet aprofundir en aspectes com el cos -propi i social-, models de representació, formalització i difusió, el capitalisme emocional o el malestar que ens travessa. Com en qualsevol anàlisi el problema radica en la distància respecte al subjecte, per això aquesta coreografia ens obliga a posicionar-nos i a repensar les nostres maneres de contacte, parpellejant perplexos, sorpresos tant per la bufetada com per la carícia. Eduardo García Nieto Comisario independent i educador