Costa paraíso Amb una pràctica artística la prolífica producció de la qual abasta des de la realització de pel·lícules, textos, objectes i instal·lacions, l'obra de Moreno se centra en la naturalesa inconclusa dels esdeveniments, posant a prova la idea que el nostre present no sols emmalalteix de la seva necessitat d'immediatesa virtual, sinó que també està aguaitat per la utopia del passat. En altres paraules, què ocorre després de l'esdeveniment? Pot l'impacte dels projectes utòpics del passat, encara que fracassessin, continuar veient-se o sentint-se en el nostre present? En involucrar-se amb narratives distòpiques, formes arquitectòniques progressistes i literatura especulativa com a mitjà per a reflexionar sobre aquesta mateixa història (humana) i el seu futur cada vegada menys humà, les obres d'Anna Moreno conviden a l'espectador a territoris inexplorats, entre la documentació d'accions i la creació de ficcions. Al 2018, va començar una recerca sobre Global Tools, un projecte pedagògic pioner fundat en 1972 per diversos estudis d'arquitectura i professionals individuals pertanyents a l'anomenat moviment de "disseny radical italià". Global Tools defensava la reinstauració del treball manual i l'ús de tecnologies senzilles, situant el cos com a seu de la arquitectura, un nucli de potencial polític i creatiu latent. Després de l'experimentació avantguardista, aquests episodis no sols van ampliar els límits del disseny i l'arquitectura més enllà de la utilitat, sinó que el seu intent d'utopia també ha alimentat els imaginaris de futurs esdevenidors, en alguns casos amb més èxit que en uns altres. Lluny d'un discurs que analitza aquestes històries de manera objectiva, en 2023, Moreno va optar per aprofundir en aquests temes a través d'una lent més poètica i fictícia. Per a COSTA PARAÍSO, l'artista reconceptualitza el poble vacacional de Costa Paradiso, a Sardenya (Itàlia), com un destí en el qual es creuen diverses de les seves fascinacions. L'illa buida, com Moreno denomina a aquest espai narratiu no lineal, és una plataforma per a l'exploració sonora, visual i conceptual. Sardenya, habitada per l'home des del Paleolític, ha estat escenari de batalles entre regnes europeus, lloc de vacances per als rics, així com lloc de novetats i decadències arquitectòniques. La Cúpula de Dante Bini, un dels edificis presents en la nova obra de vídeo de Moreno, és una cúpula aparentment oblidada realitzada per encàrrec de Michelangelo Antonioni al 1969; un testimoni de la visió de l'arquitecte italià d'una nova manera de vida, alineat amb el grandiós desig del director de cinema de refugiar-se de la vida urbana. Construïda íntegrament en formigó armat, els murs de la Cúpula estaven formats per un gegantesc inflable que s'elevava del sòl mitjançant aire propulsat; una negociació radical d'interior i exterior, buit i sòlid. Partint d'una premissa similar, Moreno observa de prop el paisatge natural de la costa sarda, intentant d'entendre, a través de la presència corporal i el moviment dels seus intérpretes, com es podria habitar aquest espai; a vegades un paradís retallat, a vegades una geografia encantada, amb les seves cases de vacances oblidades i tancades. En el conjunt d'escultures i gravats que componen aquesta exposició, recorre a un imaginari nostàlgic mediterrani per excel·lència, que incorpora des de la cultura de club i els vídeos musicals dels anys setanta fins a les pintures arcàiques d'ones trencant en les roques. En lloc de referir-se a cadascuna d'aquestes categories com a entitats separades, ha optat per fer-les seves, donant com a resultat un sentit maximalista compartit d'alegria que és alhora contagiós i irresistible. Aquesta alegria se celebra en el vídeo que dona nom a la mostra, COSTA PARADÍS, a través de col·laboracions amb diversos artistes (un tret característic de la pràctica de Moreno). En el vídeo, veiem al duo barceloní Flamenco Queer com a figures gairebé alienígenes que exploren i ocupen l'illa. El seu projecte musical subverteix la performance flamenca tradicional i rebutja el binarisme de gènere, abraçant al costat de Moreno, un tipus de teatralitat queer que funciona com l'hèlix adequada per a la narrativa en espiral en la qual s’embarquen.  El ball, present en algunes de les obres anteriors de Moreno, es converteix en el vehicle amb el qual se'ns convida a imaginar una illa amb diverses entrades, sortides i passadissos secrets; entorns pels quals poden circular cossos, colors i motius. Aquestes transicions, entre temps i lloc, històries i geologies, semblen ser llavors el buit al qual es refereix Moreno. Moreno utilitza la dansa com una manera d'habitar el paisatge; una proposta clau del seu projecte, i que s'estén a l'espectador com un discurs poètic fragmentat. La dansa en COSTA PARAÍSO, pot veure's com el moment de ruptura del qual sorgeixen noves oportunitats, quan l'impossible es fa possible, interrompent el flux de la història lineal. Bernardo Zanotta Costa Paradís es completarà en 3 episodis en forma de 3 presentacions individuals:  JOEY RAMONE, Rotterdam (15 d'abril - 6 de juliol de 2023) ART BRUSSELS, presentació individual en estand (20-23 d'abril de 2023) HOUSE OF CHAPPAZ BASEMENT, Barcelona (28 de juny - 1 de setembre de 2023) Comissariada per Kiki Petratou Text sobre el toldo escrit i concebut per l'artista Mat Do El vídeo "Costa Paraíso" es va realitzar en el context d'una residència artística per a Abitare La Vacanza (Habitar la vacación), un festival d'arquitectura que tindrà lloc en Costa Paradiso, Sardenya, a l'abril de 2023. Crèdits: Directora: Anna Moreno Directora de fotografia i postproducció: Tanja Busking Intèrprets: Flamenc Queer (Rubén Heras & Jero Férec) Ajudant d'adreça: Bernardo Zanotta Música de: RJM Vanderheyden, Alina Valentina, Flamenc Queer Mestre: Jimi Hellinga Vestuari: Karime Salame Agraïments: Emanuele Piccardo, Alberto i Annarita Ponis, Monica Sali, Vittoria Zucconi, Yolanda de Pedro (Mecalux Espanya), Zeijlmakerij Vrolijk, Make Eindhoven, De Grafische Werkplaats (la Haia), Miquel Moreno, Neus Castells, Weiyan Low, Sara Pa-pe. Amb el suport de: Stroom Donin Haag Mondriaan Fonds Instituto Cervantes Utrecht Institut Ramón Llull