If It Walks Like A Duck...

If it Walks Like a Duck… marca la primera exposició d’Eli Cortiñas a la galeria, articulada al voltant de la instal·lació de vídeo Surrender, Dorothy! (2025), concebuda originalment per a l’exposició Global Fascisms al HKW de Berlín, ciutat on resideix l’artista. Situada al cor de l’espai expositiu, la instal·lació està flanquejada per escultures d’alumini muntades sobre pals que representen una trena vista des de darrere. Una sèrie d’impressions digitals, muntades sobre un paper pintat, completa la instal·lació.

La Dorothy de Cortiñas ha estat generada digitalment a partir de la interpretació de Judy Garland del personatge Dorothy Gale a The Wizard of Oz (1939), una actuació cinematogràfica marcada per profundes contradiccions. Garland, una jove adulta fent el paper d’una nena, fou estilitzada per projectar innocència, alhora que es dissenyava meticulosament per a la mirada masculina. Com un filtre proto-TikTok, el seu pit era embolicat amb benes i una cotilla ajustada per suprimir-ne els signes de maduresa, mentre els llavis se li pintaven de vermell i l’aparença era subtil però insistentment feminitzada. En la seva primera obra desenvolupada amb intel·ligència artificial, Cortiñas remena imatges d’arxiu, trobades i de bancs de dades mitjançant processos dirigits per IA, entrellaçant-les amb material generatiu i clips produïts amb filtres de Snapchat. L’artista aborda aquestes eines generatives tant com adversàries a combatre com col·laboradores amb les quals cal negociar.

Al vídeo Surrender, Dorothy! (2025), ens guia un pla de bust d’una nena CGI monocroma amb faccions hiperrealistes que contrasten amb una superfície que recorda la pedra esculpida. Adreçant-se directament a l’espectador, ofereix un fil vermell que ens introdueix dins l’obra, evocant la guia familiar i reconfortant que un dia encarnà a The Wizard of Oz. Aquí, però, el seu rol es transforma en el d’una conferenciant, desplegant una dissertació sostinguda sobre l’herència violenta de l’imperialisme: des de l’erosió de l’empatia, fins a la instrumentalització i abús del cos femení, la guerra contemporània sota condicions d’alienació tecnològica i l’ús indegut de la intel·ligència artificial.

Cada minicapítol és interromput per l’aparició d’un cap trenat vist d’esquena, que evoca les il·lustracions dels llibres infantils del segle XIX i que també es reprodueix en impressions de gran format sobre Dibond a l’exposició. Al vídeo, les trenes colpegen entre elles produint un so que rememora la cèlebre frase “There’s no place like home”, pronunciada quan la Dorothy fa sonar les sabates per tornar màgicament a casa. En algun moment, com un error digital, les trenes es transformen en una kufia, una aparició breu però carregada de significat que suggereix com la resistència emergeix de les fractures i interrupcions. Aquest gest també reflecteix la situació biogràfica de l’artista: establerta a Alemanya, Cortiñas opera en un context cultural on els artistes sovint han estat silenciats o han patit conseqüències professionals per expressar solidaritat amb el poble palestí.

A intervals, l’artista mateixa apareix al vídeo, representada com una figura de dibuixos animats mitjançant un filtre de Snapchat. L’entreveiem breument en trànsit dins d'un avió, fent accions aparentment trivials com ajustar-se les ulleres. Aquests moments d’inactivitat només són aparentment banals. En una economia regida per l’atenció i la productivitat, la inactivitat pot ser vista com un acte deliberat de resistència. Cada segon suspès és un gest contra el temps capitalista, proposant la inacció com una de les darreres formes possibles de desobediència.

Un altre personatge recurrent al vídeo és una referència a Jools Lebron (@joolieannie), una persona trans nord-americana d’origen porto-riqueny coneguda pels seus tutorials de maquillatge inusuals. L’agost de 2024, gravant-se dins del seu cotxe, es descrivia com “molt recatada, molt conscient” (“very demure, very mindful"), malgrat anar molt maquillada. La seva actuació, que oscil·la entre la paròdia d’un mateix i una estratègia de supervivència, revela les contradiccions que travessen la feminitat: l’exigència persistent que les dones no siguin mai excessives, tot mantenint-se femenines i no amenaçadores. Dins de Surrender, Dorothy!, aquesta figura amplifica l’ambivalència de la posició Dorothy–Judy: víctima de la dominació de gènere, però també catalitzadora d’una ruptura feminista. Cap al final del vídeo, el seu monòleg no ofereix esperança, sinó que exigeix la paraula, evocant The Transformation of Silence Into Language, el discurs d’Audre Lorde al congrés MLA de 1977 a Chicago, on insistia en la urgència política de parlar.

Elise Lammer Comissària i escriptora