Como una loncha de queso… “Un d'aquells dies foscos (…), quan tots els habitatges són el més semblant a una cova i els seus habitants a troglodites perduts entre tenebres.” Serguei R. MINTSLOV, El misteri de les parets, 1906 Primera cristal·lització. La transformació de l'escorça terrestre “What guides poetic thinking is the conviction that although the living is subject to ruin of time, the process of decay is at the same time a process of crystallisation.” Hannah ARENDT, Introducció a Walter Benjamin, Illuminacions: Essays and Reflections, 1955 “Tothom sap què signifiquen els colors: Una petita franja de l'espectre lumínic. Però, per petita que sigui aquesta franja, no volem renunciar-hi.” Paul SCHEERBART, Arquitectura de vidre, 1914 L'ideal de transparència és una de les herències del moviment modern; aquesta arquitectura de vidre i formigó que proposava una transformació de la societat i del món que l'habitava. Podríem qüestionar si el canvi a la societat ha estat tan ressenyable, però crec que seran molt poques les veus que neguin la transformació del món i el paper que l'ésser humà ha interpretat en aquesta transformació. La noció de transparència, que seria analitzada per Dan Graham en parlar de com el moviment modern havia estat assimilat per l'urbanisme burgès nord-americà, plantejava no sols aquesta hipervisió que ho travessava tot sinó també una neteja, una noció estètica en què l'asèpsia i la manca de contacte, generada per aquests mateixos elements que permetien travessar l'ull però no el cos, propicia una jerarquització dels espais. Geometria, monocromia, ordre… res més allunyat que la visió que el seu pioner, l'arquitecte, poeta i autor de ciència ficció Paul Cheerbart, tenia al cap: “La faç de la terra experimentaria un canvi profund a partir del moment en què l'arquitectura de vidre suplantar completament a l'arquitectura de maó. Seria com si a la terra se li engalanes amb joies d'esmalt i de brillants.” Cristall de colors, transformant la nostra visió, educant la nostra mirada a percebre l'ultraviolat, refulgint a la nit, però, sobretot, mutant tota la superfície del nostre planeta. És curiós com la mutació és inherent a totes les utopies, nous paisatges habitats per nous individus, versions millorades del que és humà que han estat capaces de perfeccionar el seu propi entorn. Actualment la possibilitat de millora és immensa, sobretot si tenim en compte com hem transformat el nostre planeta. No crec que Scheerbart fos conscient de la capacitat de canvi que aquest anunciava, l'antropocè. Com a espècie sempre havíem mesurat el món des de la nostra escala i paradigma, però mai no havíem arribat a adequar-lo a nosaltres d'una manera tan traumàtica. La reificacion ha anat envaint-ho tot fins a convertir el paisatge en una enorme resta arqueològica accelerada que, alhora, va solidificant la seva ruïna. “Rocks growing slow-mo Crystalline I conquer claustrophòbia” Bjork, Crystalline, 2011 Dubte “(…) el que és distintiu d'eXistenZ és la idea -en cert sentit més estranya i pertorbadora que la noció que la realitat és una farsa- que la subjectivitat és una simulació. Hi ha una diferència absoluta entre el “ser-per-sí” i el que Sartre anomena el “ser-en-sí”: el món inert dels objectes, desposseïts de consciència.” Mark FISHER, “No et podràs aturar. Fins i tot potser ho gaudeixis”,  Els fantasmes de la meva vida: escrits sobre depressió, hauntologia i futurs perduts, 2014 “This és una lluna il·lusió This is my only delusion This is the realm of my wildest dreams” Roisin murphy, Simulation, 2012 El dubte, la sisena de les set fases en què Stendhal articula l'enamorament, es troba entre la primera i la segona cristal·lització. Després de la màxima certesa, l'únic que té lloc és el dubte, ja que la realitat i la seva veritat resulten massa inassumibles. O potser la nostra realitat ens sorprengui tant que l'únic que ens quedi sigui interrogar-la i descobrir els mecanismes que l'han conduïda fins allà. Aquest és un dels elements que articulen el treball del col·lectiu Momu & No És, compost per Lucía Moreno (Basilea, 1982) i Eva Noguera (Barcelona, ​​1979). Seguint aquesta línia de recerca, molts dels seus treballs orbiten en l'intent de comprendre que constitueix una mentalitat. És el cos? El relat? Els modes de comunicació? Els de relació? El nostre hàbitat? El motor podria ser la dificultat de dir qui som i què ens fa ser així. Tots sabem que Internet i les aplicacions han transformat la nostra manera de relacionar-nos amb els altres, canviant els nostres llenguatges i també la manera com ens percebem. Però què passa quan l'àmbit virtual és el nostre únic pont de comunicació i el nostre entorn real queda limitat a la nostra habitació? “Això ens condueix al que potser és el debat utòpic fonamental sobre la subjectivitat, és a dir, si la utopia en qüestió proposa el tipus de transformació radical de la subjectivitat pressupost per la majoria de les revolucions, una mutació de la naturalesa humana i la aparició d'éssers complement nous; o si l'impuls de la utopia ja no es basa en la naturalesa humana”Fredric Jameson, Arqueologies del futur, 2009 Segona cristal·lització “Object play-for adults as well as children-engages the heart as well as the mind; it is a source of inner vitality. Per a literatura teorista Roland Barthes inclourà que els objectius de la disciplina social són naturals, on el most important és que els seus naturals mengen a sem right.We forget that objects have a history. They shape us in particular ways.” Sherry TURKLE, Evocative Objects. Things We Think With, 2007 Durant la pandèmia tots sentim aquesta sensació de cau i presó en què es van convertir els nostres entorns més propers. Vivim un Armagedón tediós i en silenci mentre la nostra realitat començava a mostrar-se estranya davant dels nostres ulls. Els objectes es van convertir en boies, en agafadors on intentàvem calmar el nostre desassossec mentre tota la resta mutava: els virus, les rutines, els cossos, els afectes... i aquesta comunicació augmentada que ens oferia la tecnologia es va convertir en l'única forma de contacte. Els nostres ulls s'acostumen a una nova transparència i les imatges que ens tornaven les pantalles van tornar a cristal·litzar, l'última etapa o, potser, un capítol passat, on trobem les restes de la nostra pròpia civilització. El nostre imaginari solidificat dins de l'ambre de metacrilat. Una gruta, com les coves de Naica, en què la llum travessa cristal·litzacions, arquitectures naturals tan agrestes com les que van atrapar la nostra reclusió mental. A House of Chappaz se'ns mostra l'exterior i l'interior d'aquesta ruïna. Un comerç tancat, clausurat per la crisi, on cada tarda ens permet veure què alguna cosa s'activa al seu interior, potser la luminescència d'aquestes restes fòssils que, abandonada ja tota funció, simplement ens ofereixen les formes i el record. Com aquest fragment de vídeo que es va quedar atrapat al seu loop. Un supercut de referències: ments, refrescos de cua, rodanxes de formatge capaços de passar pel buit d'una porta i alimentar-los en un confinament. Objectes evocatius que ens interpel·len, acompanyats per una banda sonora, obligant-nos a reflexionar sobre què pensessin de nosaltres, si és que, alguna vegada, algú, es pren la molèstia de baixar i trobar allò amb què poblem els nostres mons. Eduardo García Nieto Comissariat i educació Fotografies de Nacho López Ortiz