Hefesto

Hefesto és la nova proposta expositiva de Vicky Uslé (Santander, 1981) per a House of Chappaz. I dic proposta i no treball perquè així ho expressa l’artista quan li pregunto per aquest projecte: ella no treballa, ella transita un procés autoreflexiu mitjançant la seva pràctica artística que, impulsada pel desig, es troba actualment en un moment de canvi i transformació.

Vicky Uslé s’allunya del seu registre i llenguatge habitual —pintura sobre paper i tela i fotografia— per experimentar amb el vidre com a material plàstic i expressiu. Tot i que el percep com una cosa ancestral, quelcom que portava dins d’una manera susurrant, l’ús d’aquest material és relativament nou per a l’artista. De la mà de la mestra artesana Sara Sorribes, impulsa el procés de manera inconscient cap a un lloc molt més sensorial. Hefesto és fruit d’aquest impuls per alliberar la intuïció i deixar-se portar. Com si es tractés d’una nena petita, activa un procés de creació que es mou per instint, per diversió, intentant així assolir una certa sensació de repòs.

Tot i que la fotografia sempre ha estat present en el seu fer, ara pren una major centralitat, generant una investigació pictòrica, molt plàstica, en relació amb l’experimentació amb vidre. A Hefesto, el vidre dialoga amb la fotografia en un mateix cos de treball, generant un conjunt de peces complementàries amb aquelles mostrades recentment a la Sala Robayera: les peces inèdites d’aquesta exposició i les mostrades l’any passat a Cantàbria formen part d’un mateix procés, d’una mateixa relació amb el foc.

Per a Uslé, els materials anteriors es percebien obsolets, mentre que el vidre li aporta una sèrie de qualitats ja molt presents en el seu treball pictòric anterior i que connecten amb les seves memòries personals i familiars, com la llum o el reflex. Uslé va créixer en un molí d’aigua que ha marcat el seu imaginari i la seva visualitat; les finestres irregulars, fetes a mà, generaven una sèrie de resplendors amb el transitar de l’aigua i l’impacte atzarós de la llum que creaven espais on perdre’s en els colors dels vidres besats pel sol, reflectint-se sobre les parets i transformant-se amb el canvi de la llum solar. Tot comença amb aquest encontre entre la llum i el seu límit, en aquest llindar.

Mitjançant la plasticitat del vidre, l’artista intenta tornar a aquest instant. Un instant en què allò que vol ser encara no ha decidit com. El foc i l’aigua s’assemblen en tant que formes mediadores dels processos de creació i, alhora, de destrucció; ambdues són imatges energètiques. Ella mateixa ho explica així: “sento que hi ha un reflex del meu interior en cada peça. D’aquest líquid que m’habita. Allò que flueix dins meu. Plasma, sang, bilis... Com l’aigua.” Aquestes peces suposen un retorn al jo i a l’habitar el cos; no descriuen, revelen la seva pròpia voluntat de ser.

Elena Blesa Cábez Educadora i investigadora