Natalia Domínguez fa uns anys que intenta donar resposta a aquesta pregunta: com capturar un núvol? D'aquí la fixació per l'aire, allà on quedar-se en suspensió, on potser, caure. S'aproxima a l'aire com a element de difícil definició, ja sigue formal com conceptualment. Tot i ser conscient de la impossibilitat que presenta aquest gest, hi insisteix. I aquesta fixació no és infantil, és una pregunta sobre l'instant, sobre el llenguatge, i sobre la naturalesa canviant del nostre context. Ja sigui des d'una aproximació formal, com des d'una recerca simbòlica, busca fer present el que és aparentment imperceptible, mitjançant l'eco o la reverberació.

En aquesta ocasió, més que de núvol, podríem parlar de vapor, de fum, d'un aire pesat i humit, enganxifós, propi d'un imaginari contemporani cada cop menys de ciència-ficció. Al fons de l'espai, a terra, trobem un animal informe, vibrant, iridescent, del que la seua natura ens és difícil de copsar, gairebé com un cíborg que s'arrossega. L'entorn urbà és l'hàbitat d'aquest organisme, així com ho és també dels tubs de ventilació que veiem arreu, que també respiren, condensen vapor, inhalen i exhalen envoltats d'elements totalment industrials. Si del vapor destaca la seua deformitat i adaptabilitat, el tub es contraposa amb la seua presència rotunda, escultòrica en el sentit més clàssic.

Una exhalació profunda, compassada, que a poc a poc es va accelerant, d'estones nerviosa, entretallada, una manca d'aire angoixant que es va fent més i més present... Amb aquesta sensació de falta d'aire tan contemporània, que de manera subtil es deixa entreveure en el títol de la mostra, ens anem endinsant en l'hàbitat d'aquestes criatures. La manca de evidència les relacions d'interdependència que condicionen l'existència de gairebé qualsevol organisme. L'aire, en aquest cas, podria ser entès com un entorn d'interrelació, de connexió entre el dintre i el fora, entre les diferents singularitats que cohabiten un lloc determinat, en aquest cas, l'espai expositiu.

Aquest està dominat per una gran escultura que desplega la seua forma indeterminada en plena caiguda i que funciona com a pont amb la sèrie ST (parachute) en la qual ha estat treballant des de 2022. L'artista traça així un vincle amb la seua producció anterior, on l'aire segueix sent un element central, tot i que el vocabulari material que aquí desplega, l'abordatge formal i conceptual, és molt més abstracte i subtil que en propostes prèvies. L'ús de materials amb reminiscències orgàniques animals, alhora travessades per la noció del que és tècnic o de seguretat, com els encoixinats, o els acabats en ferro cru, posen en evidència una aproximació corporal en tota la proposta.

L'experiència corporal, personal, de l'entorn urbà porta l'artista a fer-se preguntes col·lectives, preguntes que interroguen un context on els processos de transformació de la matèria primera a matèria processada acceleren els models de producció, distribució i acumulació contemporanis. Allà on aquells elements prefabricats, industrials, distribuïts en sèrie dibuixen el paisatge capitalista.

Text d'Elena Blesa Cábez

Mediadora i investigadora