Institució, museu, cànon Antonio Fernández Alvira ens enfronta al procés de regularització i estandardització al qual la nostra mirada –i com a conseqüència, la comprensió del nostre entorn– s'ha vist constantment sotmesa. Interroga aquest procés d'estandardització que també actua sobre les nostres maneres de fer, en les quals ressonen fortament totes aquelles referències culturals construïdes i fixades per les institucions modernes, com ara el museu o l'acadèmia. El museu, aquell espai on exposar conjunts d'objectes i d'informació que reflecteixen algun aspecte de l'existència humana ha existit a Occident des de l'Antiguitat. Als temples grecs es guardaven objectes de culte o ofrenes que de tant en tant s'exhibien al públic perquè aquest pogués contemplar-los i admirar-los. D'aquí que puguem entendre que el museu, històricament, ha pretès fer accessible el patrimoni col·lectiu i el coneixement de la Nació -si ens situem des de la nostra modernitat- així com consolidar l'ideal de bellesa a través d'una selecció d'objectes i idees. Per obvi que ens resulti, tot això no deixa de ser problemàtic. És important entendre i visibilitzar que aquest “fer accessible” no és neutral. El museu genera narratives i visualitats nacionals i culturals, reforça un cànon –allò fixat per una sèrie de normes–, una història que assumeix el seu paper de referència cultural posterior de manera gairebé ineludible. L'historiador de l'art alemany Aby Warburg ja es va encarregar d'analitzar el pes d'aquest marc de referència visual i formal que configura la nostra relació amb el món sensible, la història i les imatges. Obrint la mostra amb una versió reduïda del projecte Elements per a un discurs (2018), Antonio Fernández Alvira ens obliga a traspassar-ho. Es percep en aquest exercici una voluntat de desposseir-se d'aquest llegat, interessant-se cada cop més pels components formals de la seva proposta escultòrica des d'una aproximació que tendeix a allò corpori, d'una manera més processual i situada. cos, forma, procés Aquest nou projecte, El fluir en allò fixat (2021), busca diluir el cànon en una experiència corporal concreta. Parteix de la recopilació i acumulació d'elements ornamentals arquitectònics trobats al carrer i que ja no compleixen la seva funció original -elements que han esdevingut desfeta o ruïna- per després recompondre'ls. Aquests fragments, a la seva antiga disposició, configuraven la pell de l'arquitectura a partir de la qual llegim els espais. Mitjançant un gest de desplaçament espacial i funcional estan esperant ser resignificats. Un cop recopilats i recompostos seguint una lògica visceral, intuïtiva, Antonio Fernández Alvira fa un registre de fang d'aquests elements. A continuació, aquest registre és arrencat i portat al cos -al seu cos-. En aquest arrancar reverbera la tècnica del strappo, tècnica que consisteix a separar d'un mur decorat la superfície pictòrica per assentar-la sobre un nou suport, fent que aquesta pugui perdre el seu aspecte original quant al color, però també en textura i forma. El registre de fang és modelat, manejat amb el seu pes i el seu moviment fins a resultar una peça d'una major organicitat, generant nous buits i racons que connecten allò corporal amb allò arquitectònic, posant aquestes dues diferents escales en relació. Mitjançant la realització d'un motlle, s'obtenen una sèrie de peces d'escaiola pigmentada, material humil al qual mitjançant un procés de poliment li dóna una terminació pètria, marmòria, semblant a la de l'estuc. Les peces obtingudes després d'aquest procés estan fixades i disposades de manera més orgànica a tot el que havia presentat l'artista fins ara. Em permeto aquesta descripció tan detallada del procés sense por de revelar el possible engany visual que resideix en aquesta proposta, ja que, al meu entendre, aquesta vegada el joc d'Antonio no va en aquesta direcció. arquitectura, espai, percepció Després de perdre la seva forma, aquests fragments ens confronten a una nova lectura espacial on el cos i el seu desplaçament són la base de la nostra relació amb l'arquitectura. El cos actua com a element de connexió amb l'espai, que es desvetlla com a preocupació principal de l'artista. El color actua com a element indispensable a l'hora de contextualitzar la proposta, on l'espai de la galeria passa a ser part de la peça: és el marc de referència on succeeix el diàleg que s'estableix entre els diferents elements que configuren la mostra , l'espai de la galeria i el cos dels visitants. No parlo d'escenografia, parlo d'una cosa més delicada, allò que determina i condiciona una situació d'interrelació. Observem com algunes peces estan disposades per parells, en diàleg, evidenciant l'espai que es genera entre dos cossos i actuant com a límit. L'atenció es desplaça aquí de l'objecte a les esquerdes o fissures que l'artista ha anat dibuixant mitjançant la disposició de les peces, a tall de punteig. Per a aquesta exposició, Antonio Fernández Alvira ens planteja una entrada des d'on superar allò acadèmic i allò històric per després portar-nos, de manera molt subtil, a un acostament més personal, on allò formal i allò matèric prenen importància. Ens proposa un diàleg corporal amb la seva proposta en què no està de més perdre uns instants observant la coreografia generada pels cossos que s'acosten a la galeria. Elena Blesa, Comissària i Educadora Fotografies de Roberto Ruiz