L'esclat de l'extinció

"Aquell que ha començat a albirar la magnitud de l'ordre del món i les seves lleis perd fàcilment el seu petit jo." —Sigmund Freud, Leonardo da Vinci: Un record d'infància, 1910

El subjecte està condemnat a patir una paramnèsia constant si intenta confrontar la seva experiència del món. Aquesta sensació s'ha anat aguditzant a mesura que els estímuls rebuts diàriament s'amplifiquen. D'aquesta manera, quan tot és possible, no existeix res a què aferrar-se.

L'any 1999, en un ambient envoltat d'estupor i fantasmes davant el canvi de mil·lenni, es va estrenar eXistenZ de David Cronenberg, un exercici de caiguda lliure a través del teixit de la realitat. Allegra Geller i Ted Pikul s'endinsen en un videojoc que els porta a qüestionar constantment si el seu entorn és autèntic. La noció, que Baudrillard planteja a Simulacre i simulació (1981), de models de la realitat que no tenen el seu origen en la realitat es repeteix al llarg del metratge, fet que porta els personatges a tocar constantment els objectes que els envolten; aquesta recerca de sensació i d'un agafador en el món material els condueix a un coneixement hàptic tan viciat com el de la visualitat circumdant.

Aquest vagareig per un entorn que no els ofereix cap garantia que la seva percepció i records siguin reals els porta a una nova realitat, una última pantalla en què eXisteZ, el nom del joc, és en realitat una creació de tranCendenZ.

El subjecte està condemnat a patir una paramnèsia constant si intenta confrontar la seva experiència del món. Aquesta sensació s'ha anat aguditzant a mesura que els estímuls rebuts diàriament s'amplifiquen. D'aquesta manera, quan tot és possible, no existeix res a què aferrar-se. El subjecte està condemnat a patir una paramnèsia constant si intenta confrontar la seva experiència del món. Aquesta sensació s'ha anat aguditzant a mesura que els estímuls rebuts diàriament s'amplifiquen. D'aquesta manera, quan tot és possible, no existeix res a què aferrar-se.