“Es va pujar molt alt i va caure molt baix.” Juan Carlos García i Óscar Montón, 72h, 2005 “[…] ia la nit, quan tot semblava adormit, va trencar la nit un soroll llegendari, la festa ha de continuar.” Roses Club, Que segueixi la festa, 1992 Quan desitges alguna cosa molt molt forta, tant que estàs disposat a fer el que sigui per aconseguir-ho, el desig es converteix en realitat dins del teu cap. Mai no ha estat més assolible que en aquell moment, en què sembla que s'erigeix ​​davant teu. Però, just a l'instant en què els rovells dels teus dits estan a punt de fregar-lo, s'esvaeix sense deixar rastre. I ets tu, quiet, amb cara d'imbècil, pensant en allò que podia haver estat i no va ser. Encara que, pensant-ho bé, tant se val? Una croada de passions sorgeix com una invitació a repensar aquells fets que van tenir lloc al voltant de la ciutat de València —en aquella època convulsa que va des de mitjans dels vuitanta fins a principis dels noranta— i que han quedat gravats a l'inconscient col·lectiu de diverses generacions. Un moment en què va cristal·litzar, de manera efervescent i màgica, la unió entre disciplines artístiques i gèneres musicals i, com tot el que acompanya allò màgic, un moment condemnat a desaparèixer sense revelar el truc. La ciutat mostrava un potencial magnífic per situar-se fora del circuit mainstream: l'ànsia de llibertat, el desig de formar part del que s'estava creant, la gana de ser avantguarda. Una croada per experimentar, innovar, expressar-se i, novament, per la llibertat, fos quin fos el seu significat. La proposta comença a House of Chappaz Showcase amb les peces de Niño de Elche (Tecnocaucho, 2021) i Guillem Sarrià (Auge, 2021), ambdues produïdes exprofés per a aquesta exposició. Introdueixen aquest moment d'efervescència a la sala, un panorama d'explosió musical, estètica, industrial i política. Dues peces que revisen el passat a través del vostre arxiu d'imaginaris. L'exposició continua a House of Chappaz Flat, on Ángeles Marco (Camuflatge, 1989) s'imposa com una de les veus que es va submergir en la conceptualització artística generada en aquest període per renovar-la des de l'escultura. Pepa Salazar (Peça sense títol, 2021, en col·laboració amb Mario Montesinos), Ovidi Benet (Destroy 2021, 2021) i Guillem Sarriá (Caiguda, 2021, segon capítol de la peça presentada a House of Chappaz Showcase) materialitzen l'explosió i, finalment , la posterior decadència. Aquell moviment va marcar una pauta que va deixar empremta en els qui el van viure i en les generacions següents. Cadascú ho recorda a la seva manera, i és molt diferent per als qui ho han viscut a través de testimonis o relats. Una croada de passions materialitza aquesta barreja de fascinació per viure “una cosa que es genera” i que no es va poder arribar a produir, aquesta sensació latent que forma part de la història. Perquè València va ser el lloc. Julia Castelló i Ali A. Maderuelo, comissaris.