Latencia del Pliegue

I. Latència

Una sèrie de processos se succeeixen per donar forma a alguna cosa que està disponible davant nostre, encara que no de manera visible. Existeix una incògnita inherent a tot objecte: com un cofre tancat que guarda un tresor, cada cosa conté un secret que mai arriba a revelar-se del tot. En cada superfície, en cada plec, roman latent una dimensió oculta que s’escapa a la nostra mirada.

Aquesta forma amagada i aparentment inactiva espera el potencial de sortir a la llum, d’activar-se. I és que la incògnita posseeix una dimensió temporal pròpia: no se sap com va començar ni quan acabarà. Està impregnada del que ha de venir.

II. Plecs

El treball d’Antonio Fernández Alvira és el resultat d’una investigació formal i de llarg recorregut entorn de l’escultura. Fa objectes per donar recer al misteri del seu propi pensament. El seu cos funciona com a generador; és el que dona forma als seus objectes, convertint les peces en una mena de registres corporals, en què la torsió i el plec fan possible l’embolcall del secret que vol guardar, d’allò que només se’ns mostra de manera latent.

Latència de plec és una exposició que presenta tres conjunts d’escultures que són el resultat de la concatenació de tres formes de fer amb materials diferents: en primer lloc, la ceràmica; en segon lloc, la combinació de ceràmica i tela i, finalment, a través d’un treball amb peces de tela recobertes de cera d’abella. Aquesta transició de procediments es correspon amb una sèrie de gestualitats que també es despleguen de manera contínua.

Entre l’artista i l’espai no hi ha res més que la pell. Les peces ceràmiques del primer conjunt semblen haver habitat en algun moment aquest lloc fronterer entre el seu cos i el món. Disposades sobre una taula a l’exposició, aquestes escultures de color blanc lacat recorden fragments de motlles que potser, en alguna ocasió, van ser extrets del cos de l’artista per conservar-ne la forma.

En el segon dels grups, el fang i la tela s’entrellacen, i és on s’emfatitza la dimensió tàctil de l’escultura. La petjada dels dits de l’artista sobre la superfície del fang genera una empremta que busca assolir una textura que es pugui confondre amb la trama del teixit. El treball de l’artista insisteix a tensionar allò que se’ns posa davant la mirada, jugant amb el visible per protegir, potser, allò que alberga el seu interior.

La maleabilitat del tèxtil permet a Fernández Alvira retorçar la seva forma, crear plecs i superposar capes infinites. El tercer i últim dels conjunts està compost per una sèrie d’escultures situades al terra i a la paret de la galeria, en què el color pren protagonisme. Es tracta de peces de roba que, irreconeixibles per la forma que se’ls ha donat, han estat recobertes de cera d’abella. L’ús d’aquest material orgànic opaca les peces i les enfosqueix. També les endureix. Aquest procediment continua amb la recerca d’estratègies formals que protegeixin allò que no es vol mostrar, per explorar així la potencialitat de la vulnerabilitat i fugir també d’estructures rígides que atempten contra la nostra fragilitat.

Blanca del Río